GRUP 20

Narrador: Ens trobem a l’any 912 després de Crist. A la península ibèrica, l’al-Àndalus, sumit en una època de decadència acaba de canviar d’emir. A la mort del seu avi, Abderraman III ha asumit el poder de la regió i s’enfronta a tots els problemes del moment dels seus territoris, els que els anteriors emirs no van resoldre.

 

Abderrahman III: (parlant amb uns cavallers de la seva cort) Valgui’m Déu! Des de fa dos anys, els dos que porto al poder al al-Àndalus només se’m apareixen problemes que el meu avi, que en pau descansi, no va poder resoldre! Des de les revoltes dels Muladins fins a les dels mossàrabs perquè es senten discriminats, que francament sí que ho estan, fins a els intents de les marques d’esdevenir-se estats independents degut al poc tracte que en tenim o teniem amb elles que no dono abast! Ja que sou els més fidels consellers meus, ajudeu-me!

 

Harmam: Els muladins es queixen degut a la inconformància amb els àrabs, els quals es creuen superiors, i els intents de crear petits estats independents políticament es perquè tu no pots fer els teus totalment propis moviments religiosos i això, encara que no ho creguis, condiciona les teves decisions polítiques

 

Abderrahman III: Què en creus tu, Hasdai?

 

Hasdai: Sense donar-hi més voltes, creiem que t’hauríes de proclamar Califa. Neutralitzarà totes les protestes de les teves decisions, i se’t deixarà d’acusar de seguir les ordres del àbbàssid Al-Múqtadir. Vés a preguntar-li a Déu, crec que és el que hauries de fer.

 

Abderramann III: Doncs vos he escoltat i m'ha agradat, ara només cal que ho escolti en paraules de Déu.

 

(torna de parlar amb Déu)

 

Abderramann III: Fidels consellers, he pres uns decisió. Després de prendre en consciència tots els nostres problemes, crec que les més importants per a resoldre són 3. En primer lloc, neutralitzaré les revoltes de les marques i Omar ibn Hasfún. També un altre problema és la presència al Magreb de la dinastía fatimí i també, com a la més forta, l’amenaça dels maleïts cristians del nord. Amb estratègia els pararem. També, he decidit proclamar-me Califa. Sou savis, vos necessito.

 

(sala del trò)

 

Hussmad al-Manfrab: Jo sóc Hussmad al-Manfrab, primer del meu nom i totalment titulat per a les condecoracions en nom de Déu. Sabent que no hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu. Jo, Hussmad al-Manfrab t’anomeno a tu, Abderramann, tercer del teu nom, escollit per Déu per a representar-lo a la Terra, al Califat de Còrdova, únic i veritable Califa, i tothom que agafi el teu nom, per Déu que sigui castigat. Honorat siguis, i que llarg sigui el teu regnat!

 

(aplaudiments de fons)

 

Narrador: Aquí començà el període d’esplandor, que va dur als musulmans a mantenir els seus territoris durant un temps més. Havien recobrat el seu poder i la por que produïen als cristians, menys a un, Ramir II, rei de Lleó, qui seguia enfrontant-se als musulmans a punts importants, fins a la batalla d’Osma, quan es va sentenciar l’inici de la fi de la revolta musulmana.

 

A Osma

 

Harmam: Gran califa! La batalla d’Osma està perduda! Retiri les seves tropes i arrepleguis a Toledo abans de que ens massacrin!

 

Hasdai: Oh Califa, encara hi ha oportunitats de guanyar la batalla contra els desertors! Només focalitzis en el centre del enemic, en forma de fletxa! Només ens diferencien cent homes!

 

Abderrahman III:  Aguantarem! Posició de fletxa!

 

Harmam: Hamn bisjd norms badbaaan!!!! (crida a la llunyania)

 

Hasdai: La fletxa no aguanta, venen amb reforços! Fugim!

 

Abderrahman III: Tothom que estigui en peu, camí al sud!

 

Harmam: Hammns gosud bingfr jomdk!!!! (crida a la llunyania)

 

Hasdai: S’aproximen! Ramir II s’aproxima a cavall!

 

Ramir II: Abderramann! No fugis covard! Marxa de la península cristiana i no vos molestarem més! El pontífex pot encroadar-vos! Marxeu a l’orient pròxim, i no torneu!

 

Abderramann III: Això mai! Déu ens ha donat aquestes terres, i nosaltres les mantindrem!

 

Ramir II: Intenteu-ho males pècores! Que el mal caigui sobre vosaltres i la vostra falsa religió, ilegítims! Tornarem a atacar, i vosaltres acabareu pagant aquelles pàries del diable!

 

Abderramann: Que el futur i Déu ho decideixin!

 

(fugen cap al sud)

 

Narrador: I aquí és on tot es creà. Abderramann tornà a Còrdova sa, i mantenint els seus territoris pel nord, aconseguí que els cristians del nord paressin les seves incursions. Un cop a la capital, va unificar tots els territoris d’Andalusia i va seguir una diplomàcia amb tots els seus enemic, també amb Ramir II. Va deixar també un gran llegat cultural, obrint més de setanta biblioteques a Còrdova, una Universitat, una escola de Medicina i una escola de traductors de llengües antigues, fomentant la cultura a tot l’Al-Àndalus. Com a últims actes, va ampliar la famosa mesquita de Còrdova i va reconstruir l’alminar. Va morir a Medina Alzahra als als setanta-tres anys d’edat, després de regnar per cinquanta anys, sis mesos i dos dies, havent viscut una vida plena.