Era un dia calorós. Ja feia unes hores que estàvem a la feina quan, de sobte, ens van trucar a causa d'una emergència. Parlava una noia anomenada Anna i balbucejant deia que el seu pare era mort al sofà del seu apartament del carrer de la Força. En aquell moment vaig pensar en la meva cosina petita Anna. Vaig pensar en el tiet Pere. I si eren ells? Amb encara l'auricular del telèfon a l'orella, vaig preguntar a la noia com es deia el seu pare. Només vaig sentir el típic tu-tu-tu que representava el tall de comunicació. Vaig agafar la meva Heckler & Koch USP i la meva armilla anti-trets i amb una furgoneta vam sortir a tot gas pel carrer de Sant Pau, espantant uns turistes que besaven el cul a la lleona. Vam arribar. Carrer de la Força, 27. Vam picar a la porta, sense resposta. Vam tornar a picar. Seguint el protocol, vam irrompre en la propietat. Vaig cridar el seu nom fins que vaig mirar el sofà. Amb una ferida al pit, el pare era al sofà, regalimant sang. Just darrere d'aquest, amb un forat al ventre estava estirada morta una noia d'ulls blaus. Vaig cridar per la ràdio un autoasedi de la ciutat. Després de dies buscant l'assassí i donant l'alerta a escala europea vam deixar el cas.